La Elección de la vía nacional : la Primavera de Praga y la evolución política del PCE
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 16 (2011) p. 83-96)

Aquest article analitza l'actitud del PCE fins a la Primavera de Praga, i la seva reacció davant la invasió de Txecoslovàquia per part de les tropes del Pacte de Varsòvia. La crítica a l'actuació de la Unió Soviètica realitzada en aquella ocasió s'inseria en una determinada trajectòria política dirigida a la legitimació del partit a Espanya. De fet, des de 1956 la política interna i exterior del PCE havia començat a seguir camins divergents. Els esdeveniments de Praga, per tant, van posar al PCE davant la necessitat de fer una elecció immediata entre les exigències dictades per la seva estratègia nacional i les obligacions imposades per la disciplina del moviment comunista internacional.

La Izquierda radical española y los modelos del Este el referente albanés en la lucha antifranquista : El caso del PCE (m-l)
Torres, Jordi

Ayer. (Madrid. Núm 67 (2007) p. 159-176)

L'article analitza la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola sorgida a la dècada dels anys seixanta i setanta a través del recorregut del Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista). Aquesta escissió maoista del PCE trobà el seu referent revolucionari en la República Popular Socialista d'Albània. La fraterna relació és un reflex de la mútua dependència entre un partit occidental que precisava d'un model alternatiu al "revisionisme" soviètic, així com d'un Estat que necessitava presentar suports revolucionaris externs per justificar el seu aïllament a la població. Així mateix, les estretes relacions patiren els canvis polítics dels vuitanta, tant a nivell internacional com espanyol.

One Hundred Years of Socialism : The West European Left in the Twentieth Century
Sassoon, Donald

London ; New York : Tauris, 2014
ISBN 9781780767611

En aquesta obra, Sassoon traça el recorregut dels partits d'esquerra a Europa Occidental a través de 14 països, des de la fundació de la II Internacional el 1889 fins a la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Cal especificar, però, que el seu objecte preferent són els partits socialdemòcrates, tot i que també presta atenció als partits comunistes més forts, com ara el francès i l'italià. L'obra està dividida en tres blocs i vint-i-quatre capítols. Al primer, format per quatre capítols, s'hi analitza el socialisme previ a 1914, el del període comprès entre 1914-1940 i els casos concrets que van des de l'SPD i el Labour fins als austro-marxistes i els comunistes italians. El darrer capítol d'aquest bloc se centra en el context de la Segona Guerra Mundial, la resistència i la postguerra. Un segon bloc, d'onze capítols, aborda la consolidació. El primer capítol tracta els socialistes després de 1945. Un segon, en canvi, analitza la construcció d'un "capitalisme social" entre 1945 i 1950. El tercer se centra en les polítiques exteriors. El tres capítols següents analitzen l'esquerra en el context de l'època daurada del capitalisme, entre la neutralitat i l'atlantisme i els fonaments d'allò que l'autor anomena un "nou revisionisme". Els dos següents se centren en la conjuntura dels seixanta, marcat pel "retorn de l'esquerra" i l'establiment d'un consens en matèria internacional. Els tres capítols finals abasten la nova conjuntura oberta des del 1973 fins la caiguda del mur de Berlín. S'hi analitza la crisi de l'esquerra; la Socialdemocràcia en Àustria, Suècia, els Països Baixos i Bèlgica; l'SPD i el Labour en el govern; l'experiència del PSF; la crisi del comunisme italià i la fi dels règims dictatorials a Portugal, Grècia i Espanya. Finalment, els tres darrers capítols analitzen la relació amb el moviment obrer, de dones i ecologistes, i, tot seguit la nova conjuntura dels vuitanta, en un context d'hegemonia neoliberal i de crisi generalitzada d'una esquerra que aprofundeix en el seu "revisionisme" i les perspectives de la qual apareixen incertes.

El Final de la dictadura : la conquista de la democracia en España : noviembre de 1975 - Junio de 1977
Sartorius, Nicolás

Madrid : Temas de Hoy, 2007
ISBN 9788484606345

Aquest llibre abasta el període que transcorre entre novembre de 1975 -mes en què té lloc el "fet biològic", la mort del dictador i la consegüent ofensiva de l'oposició- i juny de 1977, any de les primeres eleccions, que acabaran sent constituents. Divuit mesos cabdals en el procés de transició a la Democràcia i que tenen en la caiguda del govern Arias Navarro al juliol del 76, quan es féu evident la impossibilitat del continuisme franquista, una altra de les grans fites. En aquest procés de fer inviable el "franquisme sense Franco" i de conquerir la llibertat, desenvoluparen un paper essencial els diferents col·lectius socials, principalment treballadors i estudiants. La mobilització des de les fàbriques, facultats, barris, al camp, col·legis professionals o associacions de dones, va anar generant un ressò en els mitjans de comunicació i contribuí a l'aparició d'esquerdes i divisions en els suports del règim (notablement, l'Església, l'exèrcit, la judicatura o el gran capital). Les protestes al carrer reberen la Repressió com a resposta, produint-se nombrosos ferits i, fins i tot, víctimes mortals. Al final, davant l'equilibri de forces o de debilitats, s'imposà la negociació i el consens. Aquest procés és l'objecte de la present obra que, a més a més, dedica un espai al rol que van jugar alguns països com ara els EUA, França, Alemanya o el Regne Unit.

La Revolución portuguesa y su influencia en la transición española, 1961 - 1976
Sánchez Cervelló, Josep

Madrid : Nerea, 1995
ISBN 8486763843

Els esdeveniments i transformacions que va viure Portugal entre 1960 i 1976 constitueixen una fita important en la història del país veí i de la península Ibèrica, i també en el context europeu -en derrocar-se per un cop militar però sense vessament de sang la penúltima dictadura d'Europa Occidental- i mundial, per tal com es posà fi a l'imperi colonial portuguès a l'Àfrica i a l'Àsia. A l'Espanya franquista es va deixar sentir amb força la influència d'aquests esdeveniments, no tan sols per la proximitat geogràfica i les relacions de tota mena entre els dos països, sinó també per les similituds entre els dos règims (que no exclouen al mateix temps l'existència de diferències). La revolució portuguesa es va viure a Espanya amb una enorme expectació, com una estimulant referència per a una societat impacient per posar fi al llarg període de règim franquista. I el fet que el canvi de règim s'efectués a Espanya d'una manera molt diferent de la portuguesa no impedí que es desenvolupés un complex joc d'interaccions entre els dos processos. Tals són els esdeveniments i influències que estudia Josep Sánchez Cervelló, qui, després de consultar una ingent quantitat de fonts escrites i realitzar nombroses entrevistes als protagonistes d'aquells fets, aporta amb aquest llibre el primer estudi documentat i complet sobre el tema.

The Red Flag : Communism and the Making of the Modern World = Bandera roja : historia política y cultural del comunismo
Priestland, David

Londres ; Barcelona : Penguin : Crítica, 2009 : 2010
ISBN 9788498920734

El comunisme ha estat un dels més moviments polítics i intel·lectuals més poderosos del món contemporani, capaç de suscitar una àmplia esperança col·lectiva en la possibilitat de crear una societat més justa. Una vegada transcorreguts vint anys del seu esfondrament, ha arribat el moment d'estudiar-lo objectivament, no només en el context de guerra freda, sinó en tota la seva història i en la seva dimensió universal. Això és possible gràcies a la quantitat de documentació secreta que s'ha desclassificat els últims anys, com la que Priestland ha pogut utilitzar en els arxius de Moscou i de Beijing. Aquest és, a més, el moment oportú per revisar les seves conquestes i els seus fracassos, quan, en plena crisis de l'economia del capitalisme, no està clar que una part dels seus plantejament hagin perdut tota la seva vigència. Priestland ens ofereix un panorama fascinant, que no es limita a la política, sinó que utilitza l'anàlisi de la cultura -pel·lícules, novel·les- per fer-nos reviure les perspectives i il·lusions dels seus protagonistes.

Il Peso della storia : identità, rimozione dal PCI al PDS (1970 - 1991)
Possieri, Andrea

Bologna : Il Mulino, 2007
ISBN 8815118802

Quin significat ha tingut ésser comunista a Itàlia? Com es definiria la identitat del major partit comunista d'Occident? El volum pren en consideració els darrers vint anys del PCI, des de Berlinguer fins al PDS, concentrant-se en dos aspectes encara no aprofundits per la historiografia: l'anàlisi de la litúrgia política i l'estudi de les escoles de partit. Al capdavall, entre 1970 i 1989 s'assisteix a un continu de remodelacions de la identitat comunista sense que aquesta arribi a ésser totalment desbordada, fins que a la fi dels anys vuitanta el PCI es va transformar en el partit reformista i modern que aspirava a partit de masses i que englobava en la seva identitat política valors i símbols que pertanyien en realitat a altres cultures polítiques.

El Inicio del fin del mito soviético : los comunistas occidentales ante la Primavera de Praga
Pala, Giaime

Manresa : El Viejo Tipo, 2008
ISBN 9788496831780

El 20 d'agost de 1968 les tropes soviètiques, amb el suport de cinc països membres del Pacte de Varsòvia, van entrar en Txecoslovàquia, restablint una administració afí a Moscou i avortant un moviment democratitzador guiat per la idea d'un "socialisme amb rostre humà" que podria haver-se estès a d'altres països del bloc de l'Est. El període de renovació en el socialisme que protagonitzà el Partit Comunista txecoslovac ha quedat registrat com la "Primavera de Praga". Aquells fets van desencadenar en Occident una forta condemna de la invasió de l'exèrcit soviètic i un intens debat al si dels partits comunistes europeus que a la llarga comportaren conseqüències tant en les relacions entre aquests partits com amb es seus vincles amb el PCUS. Aquest llibre se centra en els debats desenvolupats en el PCI, en el PCF i en l'àmbit del comunisme espanyol (PCE i PSUC) davant la invasió de Praga. És aquesta una visió comparada que permetrà al lector aproximar-se a les dinàmiques internes d'aquests partits, mentre es posen de manifest les diferències i similituds que es donaren en aquestes organitzacions hereves de la comú tradició política que es remunta a la Revolució d'Octubre de 1917. La decisió d'analitzar les actituds d'aquests quatre partits no és casual: es tracta dels partits que el març de 1977 es reuniren a Madrid per tal de discutir sobre l'anomenat "eurocomunisme", una proposta -patrocinada pels comunistes italians- dirigida a crear un socialisme europeu no alineat amb els dictàmens de Moscou i compatible amb la democràcia parlamentària i el pluralisme polític.

Europeizar es democratizar : el SPD y la España del tardofranquismo
Muñoz Sánchez, Antonio

Historia del Presente. (Madrid. Núm 17 (2011) p. 93-107)

Aquest article tracta de la política de l'SPD envers l'Espanya franquista des de mitjan dècada de 1960, i l'explica en el context de l'estratègia exterior promoguda per la distensió europea. S'ha argumentat que els líders de l'SPD van donar suport a la intenció de Madrid d'apropar-se a la Comunitat Econòmica Europea perquè això permetria, als seus ulls, impulsar la modernització d'Espanya i reforçar les tendències proeuropees i prodemocràtiques al seu dedins, quelcom que en darrera instància conduiria a la destrucció de la dictadura després de la mort de Franco. També s'examina la influència de l'ala esquerra del partit a l'hora de reclamar als ministres socialdemòcrates que exercissin una pressió efectiva contra el règim per a forçar-ne la democratització. Finalment, mostra com la por de la influència de la Revolució dels Clavells de Portugal després de 1974 va empènyer l'SPD a donar suport molt activament al PSOE, un partit redescobert després de molts anys de relacions fredes, envers el PCE.

Nuevas formas de sindicalismo en un tiempo de contestación : CGIL i CC.OO, 1966 - 1976
Molinero Ruiz, Carme

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 72 (2012) p. 133-153)

L'objectiu d'aquest article és abordar l'acció sindical observant l'emergència d'un nou tipus de sindicalisme a Espanya i a Itàlia en la dècada dels seixanta que va tenir molts punts de contacte. Ambdós països tenien situacions polítiques tan diferents com les que comporten la dictadura i la Democràcia; però aquesta diferència radical no va impedir que des de la dècada dels seixanta s'establissin relacions sindicals cada vegada més estretes, essent possible adoptar una perspectiva comparada. En benefici de la síntesi pot afirmar-se que, si bé el marc polític era molt diferent, existien, per una banda, unes bases per al conflicte amb molts punts en comú i, per l'altra, referents culturals i polítics que van afavorir l'impuls d'un nou tipus de sindicalisme que no es troba en altres països tan propers a ambdós com França.

La Política de reconciliación nacional : su contenido durante el franquismo, su lectura en la Transición
Molinero Ruiz, Carme

Ayer. (Madrid. Núm 66 (2007) p. 201-225)

La Constitució de 1978 ha estat denominada com la constitució de la reconciliació. Des de fa alguns anys, però, amb certa freqüència s'ha tergiversat el sentit del concepte. En aquestes pàgines s'analitzaran els pressupostos i objectius de la política de "reconciliació nacional" en la trajectòria del PCE, tractant de mostrar a través de la documentació interna per què la direcció comunista buscaba abolir la fractura originada per la Guerra Civil. Es tractava de concentrar totes les energies en l'objectiu d'acabar amb la dictadura, de cap manera reconciliar-s'hi. A la part final de l'article es fa referència a la Llei d'Amnistia de 1977 i el seu vincle amb les posicions polítiques de l'antifranquisme.

Entre percepciones y realidades : la Administración Reagan ante la política económica del PSOE en su ascenso al poder en 1982
López Zapico, Misael Arturo

Historia y Política. (Madrid. Núm 34 (2015) p. 327-352)

Després de la mort del general Franco, els governs nord-americans - tant republicans com demòcrates- van observar atentament els canvis sociopolítics que s'estaven esdevenint a Espanya amb l'objectiu d'assegurar-hi els interessos estatunidencs. Més enllà del component militar -clau de la relació hispanoestatunidenca durant el franquisme-, la situació de l'economia espanyola aparegué com un dels temes preferents, tal i com quedà al descobert en els diversos informes remesos des de l'ambaixada estatunidenca de Madrid durant el procés de transició a la Democràcia. Aquesta documentació servia als Departaments d'Estat i del Tresor per a avaluar el "risc país" d'Espanya en aitals anys complexos. Sostenint-se en aquestes fonts primàries, l'article aquí indicat analitza com es percebia des de l'Administració Reagan la possible arribada al poder d'un govern socialista i quin era el balanç que feia sobre el programa econòmic que presentava el PSOE per a la cita electoral de 1982.

El Eurocomunismo : objeto de historia
Lazar, Marc

Historia del Presente. (Madrid. 18 (2011) p. 59-66)

L'eurocomunisme, un neologisme forjat pels periodistes i que, durant cert temps, van fer seu els Partits Comunistes francès, espanyol i italià, designa l'intent dels grups que dirigien aquells mateixos partits als anys setanta d'inventar un comunisme diferent al de l'URSS i dels seus països satèl·lit, tenint en compte les realitats democràtiques dels règims pluralistes i de les societats de l'Europa occidental, així com el procés de construcció de l'espai europeu i les seues relacions est-oest. Aquest moviment va tenir una consistència comuna, però alhora mostrava una notable heterogeneïtat relacionada amb les diferents trajectòries.

La Vía italiana al eurocomunismo : una reflexión sobre PCI y cultura de gobierno
Guiso, Andrea

Historia del presente. (Madrid. 18 (2011) p. 43-58)

Un dels aspectes més importants de la política del Partit Comunista Italià (PCI) en els anys setanta fou el reajustament de la seua relació amb Europa. De totes formes, aquest procés va estar marcat per ambivalències i situacions no resoltes. L'Europa del PCI es basà en una lectura marcadament antiestatunidenca i anticapitalista de les transformacions experimentades -des dels primers anys seixanta- per l'economia mundial i les relacions transatlàntiques. El seu objectiu era establir una radical "ideologia del reemplaçament" que substituís el tradicional ancoratge cultural en les polítiques de la URSS, en clar declivi. A més a més, aquesta lectura d'Europa evidenciava el caràcter aliè del PCI de les qüestions relacionades amb la redefinició de les regles del joc econòmic i política d'Europa en l'escenari obert pel col·lapse del sistema Bretton Woods. En aquesta situació es desenvolupà una estratègia "autàrquica" d'expansió de la influència social i política del PCI que passava per advocar per l'augment de la despesa pública i l'eliminació del "vincle extern" del país amb una comunitat supranacional compromesa en la construcció d'una nova via comuna capaç de fer front a la globalització i a la crisi dels lligams tradicionals entre Europa i els EUA.

Forging democracy : The history of the left in Europe, 1850 - 2000
Eley, Geoff

Oxford : Oxford University Press, 2002
Hi ha traducció espanyola a l'editorial Crítica (Barcelona, 2002).
ISBN 9780195044799

Aquest llibre narra l'evolució de l'esquerra en la contemporaneïtat en la seua lluita per eixamplar els drets socials i polítics, una lluita que s'entén com a fonamental per tal de comprendre l'extensió de la democràcia al vell continent. A través d'un exercici analític llunyà de l'apologia, l'autor desplega un relat crític dels errors i encerts, d'allò que històricament s'ha constituït com l'esquerra. En aquest sentit, la primer part del llibre es consagra a la definició de l'esquerra en les seues múltiples accepcions - socialista, democràtica o popular- , la seua relació amb la formació de la classe obrera, el marxisme i els moviment socials del segle XIX. En una segona part, l'autor aborda la conjuntura de 1914-1923 i l'impacte de la Gran Guerra, la Revolució russa, els casos d'Itàlia i Alemanya, la formació dels partits comunistes, la relació amb les propostes feministes i l'aposta per l'eixamplament de la democràcia. A la tercera part, Eley analitza l'estabilització dels règims capitalistes, l'estalinisme i el Marxisme occidental, el feixisme i l'estratègia del Front Popular i l'esquerra a l'inici de la Guerra Freda. Finalment, la darrera part del llibre s'inicia amb l'esclat de la protesta de finals dels anys seixanta, el feminisme, els intents de repensar el socialisme i la democràcia i acaba amb l'ensorrament del "socialisme realment existent" i els nous moviments socials.

Memorias
Carrillo, Santiago

Barcelona : Planeta, 2006
ISBN 9788408070351

Les memòries de Santiago Carrillo, publicades el 1993 i augmentades amb noves informacions en l'edició que l'autor féu el 2006, ofereixen el punt de vista de l'històric líder comunista, secretari general del PCE entre 1960 i 1982, sobre els esdeveniments succeïts a Espanya durant la II República, la Guerra Civil, la dictadura franquista i les primeres eleccions democràtiques. L'obra es divideix en tres grans apartats que analitzen, des de les experiències personals de Carrillo, l'evolució política de la República i la guerra, la llarga temporada d'exili i la transició democràtica fins al moment de la seva dimissió com a secretari general del partit. Finalment, l'obra es complementa també amb un epíleg del mateix autor en què reflexiona sobre la crisi del comunisme després de la caiguda del mur de Berlín.

La Memoria en retazos : recuerdos de nuestra historia más reciente
Carrillo, Santiago

Barcelona : Plaza & Janés, 2003
ISBN 8401530628

Santiago Carrillo (1915-2012) va assajar en aquesta obra una aproximació a les darreres dècades de la història d'Espanya des d'una perspectiva que, a diferència de llibres anteriors del mateix autor, pretenia ésser més general i no centrar-se exclusivament en el PCE o en les seves pròpies experiències personals. En aquest sentit, el líder comunista aprofità l'obra per a ressaltar l'impacte de la visita de Joan Pau II a Madrid, els seus contactes amb el món oriental -particularment a la Xina, Corea i el Japó-, les concessions fetes a l'oficialisme durant les negociacions per a la Constitució de 1978, la relació que mantingueren els comunistes amb Adolfo Suárez i el tempestuós XI Congrés del PCE, esdevingut en un moment en què el partit havia perdut bona part de la seva força electoral i havia cedit ja de manera clara al PSOE l'hegemonia de l'esquerra espanyola.

El Partido Comunista Francés frente al eurocomunismo: un partido en la encrucijada
Buton, Philippe

Historia del Presente. (Madrid. Núm 18 (2011) p. 9-24)

Malgrat les ambigüitats, en el concepte d'eurocomunisme hi resideix un qüestió important: el PCF pren distància de l'URSS. Mitjançant la utilització d'enregistraments de les sessions del Comitè Central del PCF, aquest article divideix el període eurocomunista en dues parts. Des de 1973 fins a 1975, els dirigents del PCF esperaven que unes iniciatives limitades i simbòliques podien millorar la imatge del partit sense generar malcontentament en el poder soviètic. Els líders francesos, ran de la seua cultura política comunista, no volien una ruptura amb la Unió Soviètica. Abans, havien cregut sempre que la realitat de la vida soviètica havia millorat de manera constant, en termes del nivell general de vida i fins i tot en termes de llibertats. A partir de 1976, tanmateix, els crítics de l'URSS augmentaren i es feren més forts, i el 1977 la ruptura entre les dues parts semblava ser una possibilitat real.